Mireu què he trobat avui a la xarxa!

V Festival de Poesia a Torre Muntadas
Proposta 20/07/2009 Hora: 21:00Lloc: Jardins de Torre Muntadas Centre d'Art Torre Muntadas Cicle: Estiu al Prat 2009
Resum:

NO MÉS FLORS

Tres dones assegudes al jardí, després de sopar comparteixen vi, fruita i vers amb la resta dels convidats.

Amb la complicitat de la nit ens van descobrint el seu món, les seves pors i els seus desigs, a partir de l’univers i les paraules de Montserrat Abelló, Märta Tikkanen, Maria Mercè Marcal, Wislava Szymborska, Maria Antònia Massanet i Joana Bel...


Actrius: Maite Besora, Blanca Pampols i Núria Sanahuja

Organitza:
Teatre Kaddish Entrada gratuïta

El poema meu que han inclós en l'espectacle és "Adonis", del recull Disseccions emocionals, premi Art Jove de poesia en català 2006:

Adonis

m’agraden els nois que fumen
i que es delecteixen sent
políticament incorrectes,
que beuen amb desmesura,
que els hi agrada més
la nit que el dia
i la fortor de gos mullat
de la ciutat
a la flaire
-de suavitzant concentrat -
de les floretes del camp;
que els hi agradi menjar
i riure i fer l’amor,
que sàpiguen de política
i qui és l’Antony i la Woolf
i la Djuna Barnes o la Pizarnik;
que en comptes de seguir
un equip de futbol
siguin fans d’un moviment poètic
i que apreciïn, junt al paganisme,
la mística del materialisme.

I sobretot m’agrada
que de vegades es quedin callats
davant l’espectacle de les gotes
de pluja regalimant per la finestra
o la brillantor de la teranyina
a contrallum. Aleshores,
que es girin envers mi
i em facin una besada
d’aquestes que fan parar el temps
i ens fan sentir immortals
per un instant

Tetralogia de la caiguda

4 poemes publicats a la Barcelona Review
del mes de novembre del 2007





I

és agost
i és del sud l’estampa
d’allò invisible, humit i llefiscós
que en carn ara es reprèn.
La porta no està pas tancada
i a l’escletxa m’hi faré una casa.
No és d’estranyar
del soroll el color,
ni tampoc la fondària
del pou que em cou
en el més profund
dels més amagats
dels meus jos





II

he sentit el teu nom
en el fons del meu pou.
Així i tot
alguna cosa en sura
hi resta,
persisteix,
amb perpètua mansuetud
irada falta
absolta recança
il·lusió de completud
empremta inesborrable
d’abolida avantcambra





III

com el peix abissal
que explora el pou
sense fons
(perquè almenys no en coneix)
l’hòrrid buit
el cant del no-res
la freixura del món
(perquè no estem tots sols
tot i que hi estem cada cop més)
i es guia amb la cua
per timó
explorant la negritud
esperant a l’aguait,
amagat a la foscor
per camuflatge el corall
ofegat per l’absència de llum
menjant pútrides
abolides restes
d’una superfície que ni coneix
(que ni sap d’ell, tampoc)
amb l’anhel
que en passi un altre,
com ell,
per poder veure’s
per un instant
reflectit ell mateix,
en ell mateix,
així busquéssim tots.
Perquè tot sovint
no n'hi ha prou
amb fugaces imatges especulars
arrebatades a un tros de cristall





IV

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
i em sento estranyada del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata,
no menja tampoc massa.
En mirada d’altri
em sento soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altra?
A aquesta altra mª antònia
a qui li agrada
menjar i riure i fer l’amor?
Perquè ella ja no sóc jo:
jo sóc vella i obscura,
trista, lletja,resignada i temorosa,
insomne i malaltissa,
pesarosa per feixugues càrregues
rotunda com un forat
insadollable de no-res.
Massa de mortífera insatisfacció
una mitja despulla només

encès

examina el joc d'aparences

que ens uneix al tacte

i ens entela els sentits

fins a esborronar-nos

la fina paret trencadissa,

pampalluguejant noció

del temps perdut.
Ferma es fa present
el pes de la serralada
sobre el palmell
i el que era caliu

esdevé lava roent.
Com el volcà,
com el volcà despert.
Com desvetllat ara
el dimoni maliciós
que ens estampa a lúnivers
en constel·lació titil·lant.
Com si no poguéssim
més que reflectir la llum
d'altres sols
que mai han estat nostres,
fugaces aclucades d'ulls
a milions d'anys d'aquí.
Tanta sol·litud de llunyania,
tants de camps de silenci
encara per solcar,
i jo, atordida,

de la teva mà.
I et miro i em mires,

com si no poguéssim
més que fer-nos fetals,

petits, involucionats,

i refugiar-nos al palmell

caliu
roent
volcà
despert

Una casa blava, poesia, performance, música experimental i una cançó de Tujiko Noriko

El dimarts vaig rebre una invitació de la meva amiga Mari Carmen per anar a La casa blava, llar de Sònia i Niko i bressol d'artistes de per se, en estat pur. Ella, l'amiga que vaig fer el primer dia de classe de Teoria de la Literatura, s'estrenava oficialment com a rapsoda. Puc assegurar que m'ho vaig estar pensant: a la mateixa hora actuava Tujiko Noriko, fidel il·luminadora d'alguns dels més tortuosos forats en què vaig caure alguna vegada. Mmmmhhh... tot molt temptador.
Finalment, va guanyar la valenciana en lloc de la nipona. A les 12 de la nit, a punt d'agafar el tren de tornada a casa, vaig pensar que no podia haver triat millor.
No era una casa, però si un pis del carrer Pere IV on predominava, entre altres pinzellades de color, el blau. Ens van fer esperar una estona a baix a tots els convidats. Era una sessió en petit comité, que s'aventurava estranya i que va resultar en una vetllada fresca i sorprenent.
La primera va ser Mari Carmen, trasmutada en Maceo, coronada per un barret negre d'ala ampla, acompanyada de Ramón a la percussió i d'Edu al Cassio. El públic ens apinyàvem com podíem en el petit menjador i al davant teníem a la rapsoda i els músics, amb el blau de les persianes i el verd de les plantes de fons mentre es posava el sol, enmmirallant-se en un dels edificis del Fòrum. Una delícia. Mari Carmen estava borratxa de poesia i ens ho va contagiar a tots. Inspirador. Després dels aplaudiments, em vaig apressar a escriure a la meva llibreta totes les idees que se m'havien ocorregut per poemes. Feia temps que no ho feia i vaig recordar per què ja no anava quasi a recitals: perquè tots acaben sent semblants i el circuit en llengua catalana és petit i estanc. Ahir, però, es va produir una sinèrgia que em va recordar per què abans sí que m'agradaven els recitals. I n'estic molt agraïda.
Després va venir la performance de la Sònia. La nena bona torturada, posseïda en anglès per moviments espasmòdics i violents, entrevista a través del vel blau, enmarcada per un gran armari senyorial pintat de fúcsia, en el qual s'acaba ficant per acabar l'acció acariciant una guitarra. Captivadora. Transportadora. Brutal.
Finalment, l'actuació de Gabriel i Martín, veneçolà i argentí, companys de pis a Sants, d'aventures nocturnes i membres de dos projectes musicals diferents formats per ells mateixos únicament. Músics que es desdoblen i multipliquen significats i efectes. Música experimental, feta amb joguines, amplificadors malmesos i alguna vella emisió de ràdio. Etermortífera és un dels noms que tenen. Abans de comencar, però, la casualitat, les xerrades i posada al dia: retrotransportats a sis mesos abans, vam recordar que ja ens coneixíem, que per cap d'any vam compartir inquietuds i ebrietats i que els hi vaig xiuxiuejar poemes, fins i tot traduccions. Sabien ells més que jo i vaig pensar que què de coses puc arribar a fer en una nit.
I de sobte era tard i me n'havia d'anar. I em vaig sentir entristida perquè havia de deixar aquella colla d'estranys amb la que ara em trobava tan bé i aquella casa blava que ara ja m'era tan familiar. Dissabte fan una altra sessió, crec que m'hi hauré de fer convidar de nou.

Un tast d'Etermortífera:

http://www.youtube.com/watch?v=OY5_DOEGekM

I aquí un recordatori de Tujiko Noriko:

http://www.youtube.com/watch?v=Pn1_9ZrtQk

Per venjar-me de correctors amb ínfules de crítics literaris i d'institucions que no controlen les seves criatures: per un lliure ús dels melics!

tu que escapes del fora
però que no coneixes el dins
la meva escriptura et pertany
fes-la teva, fes, la fas
talla i cus, desfés, refàs
no més vestits dels diumenges
fes roba ample i còmoda
que hi càpiguen
molts cossos
amb el pes de tots els seus somnis
molts braços i cames
amb la lleugeresa de tota la seva carn

dona
de pors vella coneixença
crida per la gran-gana-grana
imitació i desafiament
del crit atàvic
de la gola insaciable
del teu sexe obert
més profund que el centre de la lluna
més vell que els anys vanament perduts
més obscur que tots els retrets d’una civilització
fluid original
reclòs en l’omphalos
fuig del centre vedat!
Reuneix-te en tu
dóna’t dona, dóna!
I desgrana’t



sóc vinguda en el moment
en què el ventre ferm
ja no deixa entrellucar cap marca
et ressegueixo la pell
solcada d’anys
pastada de fets
fermentada d’experiències.
Com em vas donar a llum
en aquest indret
em demano.
Em vas péixer de tu
per després abandonar-me
en el món.
Però després d’haver-te tastat
com vols que trobi plaer
en cap altra menja?
Àvida de llum
com vols que no et retregui
haver-me llançat a l’obscuritat
obligada a ser l’altre, repudiada de tu



esberlat el mur de contenció
clivellat l’escut de resistència atàvica
queda a la vista l’ossut
desig que lentament s’encarna.
Ja no resta sinó una muda i aparent
barrera d’aïllament dels cossos
que traspasses
per adherir-te a la carn
foc viu i tremolós
que golut et rep
llar amansida
com després de la tempesta
les onades.
Bèstia domesticada,
dóna’m un amarrador
llença’m un cordó umbilical
amb què aferrar-me a tu,
deixa’m un pes
amb què ancorar-me al món
I trobar un indret
on fornir la meva casa